No fa gaire, un comentarista d’un diari criticava la desproporció entre el cost de la Plenària del mes d’abril de l’Ajuntament de Felanitx i la duració de la sessió. El diari equivoca en part (i només en part) el sentit de la crítica, perquè les plenàries no han de ser necessàriament llargues, sinó bones i productives per a la ciutadania. Els regidors no es guanyen millor la seva remuneració si la sessió dura tres hores en lloc de dues. Els regidors es guanyen el que cobren si el brou de la reunió és bo i espès. I la qualitat del brou depèn de la feina feta durant tot el mes, no de la llargària de la plenària. Una cosa sol anar amb l’altra, però no sempre.
Una plenària normal de l’Ajuntament de Felanitx d’aquesta legislatura 2007-2011 consistia d’un ordre del dia a base d’aigua clara i una pastilla de fer brou. S’aprova l’acta de la sessió del mes passat, es paguen unes factures de l’any anterior, es canvien uns milers d’euros d’una partida a l’altra perquè fallen les previsions del pressupost, s’aproven unes demolicions d’obres il·legals (d’aquelles que mai s’executen), es dóna compte de qualque sentència judicial i dels decrets de la batlia, unes mocions que presenta l’oposició i un apartat de precs i preguntes que fan els grups de l’oposició. Aigua i starlux dins una olla de majoria absoluta. Per trobar una iniciativa política de l’equip de govern, poden passar mitja dotzena de plenàries. No hi ha tita! Tot el debat queda a les mocions i a les preguntes que neixen de l’oposició, perquè a proposta de l’equip de govern no hi ha res per discutir. I així, la sopa és incolora, inodora i insípida. Es això el que demana la ciutadania de Felanitx?
La decisió política més important que ha pres la Plenària durant aquesta legislatura ha estat l’augment d’imposts de finals del 2007. Nou vots a favor del PP i vuit vots en contra de l’oposició. Aprovat, cobrat i malgastat.
I encara pitjor: la cartera de projectes dels regidors i del batle és buida, ben buida. Acabam la legislatura sense idees, havent passat la legislatura a base de projectes anteriors i dels que ha finançat l’Estat. Al 2007, l’excusa pels pobres resultats era que havien perdut la majoria quan Montse Pérez els havia deixat. I ara? La crisi no explica per què no s’han pres decisions sobre mil temes eternament en llista d’espera. L’explicació és la incompetència. Aquesta és la part en què té raó el comentarista del diari.